Per fi al Machu Picchu!!

Amb molta tristesa ens vam despedir dels amics de chile i ens vam encaminar en el nostre viatge cap a Perú. Un avió fins a Arica, un taxista frontera, i dos pateres amb rodes van ser les nostres vies de transport fins a Cuzco, amb unes quantes marejades pel camí incloses perquè ja us podeu imaginar com són les carreteres i busos de per aquí. Allà ens esperava la nostra gran amiga Sara, si pe chevere, ya ya. Vam arribar just el 24 per celebrar el naixement del nostre gran estimat fill de sa mare "jesusitu", juntament amb una colla de catalans que també estaven instalats a casa la Sara, va semblar casi que tornéssim a estar a la nostra terra.
Aquella nit va semblar Sant Joan, els coets sortien de totes les llars, rics i pobles celebraven aquesta festa colonial com si ignoressin l'origen d'aquesta festivitat imposada.
Cuzco, tot i estar molt enfocada al turisme, té un encant d'autenticitat, en comparació amb santiago s'ha conservat el patrimoni. L'arquitectura colonial i els indígenes omplen el casc antic de colors i vida, tot i que l'imperialisme nord americà queda reflectit en tots els establiments cusquenys, han sabut preservar la seva identitat. Mercats i més mercats a cada porta venent tot tipus d'artesania peruana.

Era un 25 de desembre que el nostre amic brasileny Richard ens va llevar per dir-nos que anriria a llegir una lectura de la missa de les 9h. Tot i la festa del dia anterior vam fer l'esforç de llevar-nos per anar a veure'l llegir a la catedral davant de centenars de peruans, molt divertit. Tot de jesusets decoraven les escales de la catedral ja que cada família porta el seu nen jesús perquè sigui venerat. I uns ballarins-saltinvanquis-indígenes-ambcaradespanyols adoraven el neng! Bon Nadal!

Tot seguit un munt d'animats balls populars peruans, van alegrar la diada mesclant tradicions indígenes amb la nostra coneguda celebració nadalenca.

Cuzco está a 3400 m d'altura. Després de superar uns primers dies de mal d'altura i de casi treure els pulmons per la boca pujant els empinats carrerons adoquinats de cuzco, vam decidir començar a visitar totes les ruines Inkes que envolten la ciutat: Q'enco, Pukapukara, Maras, Moray, Pisaq, Ollantaytambo, Saqsayguaman...Ah, i una cosa super important, les altures et provoquen gasos.Ejem...per on anàvem?

Moray va ser bruuuuutal! Vam anar a petar en un laboratori natural dels inkes. Escales circulars que estaven a mes temperatura a mesura que baixaves al cercle mes petit, tot per tenir controlat l'altura en què havien de ser plantats cada cultiu. I les salines de Maras, nascudes d'un riu salat natural, la sal de les quals alimenta a tota la població del Valle Sagrado.

Ah sí, el 27 va arribar el germà de la Marieta. Que no Joan, que va ser el 28! No t'enrecordes que tenien la panxa inflada com nens desnutrits? Amb ells ens vam posar les piles! Vam començar fent una ruta arqueológica amb caballs pansits. Semblavem la quadrilla d'en Sancho Panza- Tot i que els pobres animals esbufegaven pujant les epinades i rocoses muntanyes, ens van fer una gran ruta per les ruines que envolten Cuzco.

Cap d'any sense raïm i tots donant tombs a la plaça d'Armes, tradició? no ho sabem però diuen que dona bona sort per l'any nou per poder fer uns bons viatges.
La seguent visita era el Machu Picchu! En joanot, la Marieta, la Mireia, el Raül i la Sara van començar una ruta de tres dies per arribar-hi. Pluja, sol, sol, pluja, 5 hores per una carretera suicida amb boira i esllavissades, que et portava al primer poble envoltat de selva i zancudos. Despres de Santa Maria, va venir Santa Teresa, traspassant poblets perduts pel mig de muntanya selvàtica. Mare meva quines termes que tenia el poble de Santa Teresa! Xorros d'aigua calenta, cinc piscines i la selva a la vista amb cascada incluida.

L'endemà, de bon matí, vam començar la nostra marxa. Ens esperaven 6 hores de ruta, primer per terra aspre sota un sol abrasador que a més d'un li va deixar el clatell com un cul de mico, després vies de tren que s'endinsaven dins la selva. I entremig un suculent dinar de sopa de Quinua i Lomo Saltado, dos menjars típics, en un "garito" al costat de la via, que si treies massa el nas t'atropellava el tren. Per cert, si algú agafa canals coreans desde casa seva, que busqui documentals sobre perú, allá hi sortirem nosaltres! ens vam fer amics d'uns reporters freaks coreans que filmaven tota papallona que es movia.

Nit a Aguas Calientes i l'últim esforç per arribar a les ruines Inkes més conegudes. Realment no es pot descriure la força d'aquest indret ple de temples, governat per sacerdots, enginyers i astrònoms, ocupada només 100 anys i abandonada per defensar-se dels espanyols. És difícil d'assimilar com fa 500 anys aquella gent va ser capaç de moure pedres inmenses, les quals ara són casi impossibles d'aixecar. Waynapicchu era la segona i més dura ascenció per aconseguir la visió més espectacular d'aquelles valls que envoltaven la muntanya sagrada. D'és d'allà ens van explicar que encara queda per descobrir més de la meitat d'aquella maravella.

El tren de tornada ens va deixar tirats a mig camí, una esllavissada de pedres havia cobert la via i ens van dir que trigarien dos hores a arreglar-ho (5 hores peruanes). La solució va ser tornar a maxacar les durícies dels peus!
El dia 6 de gener en Joan Mateu Kich es va convertir en Joan mateu King... Sí, si, nens i nenes, el Joan es va converir en rei mac d'orient per un dia, en una associació que es diu Mantay. Aquesta ONG es dedica a acollir i donar un futur amb independencia, a adolescens que han sigut violades, aixi com per als seus fills. Les cares de la canalla quan rebien els regals no té preu. I la disfresa del Joan tampoc(Les fotos es poden adquirir a un modic preu de 100 soles, contacte: marieta)
i ja està...proxima estació... esperança, perque a la maria no li agafi la rabia, ja que no està vacunada.